Ermessenda de Carcassona (segona part)

Amb el segon casament del fill d’Ermessenda, Berenguer Ramon,  amb Guisla de Balsareny (recordem que era la neboda de Gombau de Besora, conseller fidel d’Ermessenda) la comtessa mare tornava a tenir la paella pel mànec. Aquells anys foren d’harmonia i estabilitat. Les relacions amb l’Església foren excel·lents i es contactes amb els altres comtats catalans molt cordials. La tasca repobladora fou abundant i els xocs amb els sarraïns van disminuir a excepció de les incursions catalanes a les fronteres de la Segarra i l’Anoia. . Govern que segurament va ser dirigit per Ermessenda que a Berenguer Ramon, qui era descrit com un comte pacífic i poc inclinat al fet de les armes.

L’any 1035 moria al palau de Barcelona el fill d’Ermessenda, el comte Berenguer Ramon I, que passaria a la història amb el sobrenom “del Corbat”, molt probablement per un defecte físic o una malaltia degenerativa.  El testament deixà exposada una divisió dels dominis del comtat de Barcelona, on atribuïa al seu fill primogènit, Ramon Berenguer, l’extingit comtat de Girona i la part del de Barcelona situada a l’esquerra del Llobregat. El segon fill del primer matrimoni, Sanç de Berenguer, assumí el control de les terres esteses entre el Llobregat i les terres sarraïnes. El tercer fill, Guillem Berenguer, nascut en el matrimoni amb Guisla de Balsareny, heretà el vell comtat d’Osona, que havia de governar conjuntament amb la seva mare mentre aquesta no tornés a casar-se. Un quart fill, Bernat Berenguer, no havia estat esmentat en el testament per la simple raó que encara no havia nascut a la mort del pare.

Aquest testament resultava poc afortunat. De tota manera, era també inútil, ja que prevalia el testament anterior del comte Ramon Borrell, espòs d’Ermessenda i avi dels hereus, i calia respectar el condomini vitalici establert, per a la totalitat del patrimoni, a favor de la comtessa Ermessenda, viva i encara plena d’energia el 1035, quan ja sobrepassava els seixanta anys.

Com que els fills de Berenguer Ramon encara eren uns infants, fou l’avia Ermessenda qui exercí el govern efectiu del comtat de Barcelona, amb la cooperació estreta de les mateixes personalitats que en l’època anterior (el seu germà i bisbe Pere de Girona, Oliva, Ponç Bofill, Gombau Besora…).

El 14 de novembre de 1039, tot just arribat a la pubertat, Ramon Berenguer I es casà a Sant Cugat amb Elisabet, néta, probablement, del comte Ramon I de Narbona. A partir d’aleshores, Ramon Berenguer anà assumint el govern efectiu dels territoris que havia rebut en herència. Ermessenda no es va quedar quieta i ràpidament van sorgir les friccions, acostumada a manar gairebé sola.  Ara el nét volia prescindir de la seva tutela i potser, fins i tot, discutir els seus drets inqüestionables.

El 1041 l’àvia acabà per retirar-se a Girona, on posseïa nombroses terres i on el bisbe Pere, el seu germà, li feia costat. Ermessenda exercí aleshores una senyoria quasi absoluta sobre el territori de l’antic comtat de Girona, on l’autoritat de Ramon Berenguer tenia pocs efectes pràctics. Aquell mateix any, prengué fortes mesures de defensa de la vall d’Aro i Calonge davant d’atacs dels pirates sarraïns.  També protegí amb abundants cabals diverses fundacions religioses, fonamentals per a la repoblació del país. Però els conflictes entre àvia i nét sovint reapareixien, agreujats per la posició poc sòlida de Ramon Berenguer a conseqüència del repartiment propiciat pel testament del seu pare. Així, el 1043, el nét decidí fer les paus amb l’àvia i pactà una avinença que la deixava mestressa de les terres gironines.

La situació de Ramon Berenguer millorà el 1049, quan el seu germà Sanç Berenguer li traspassà definitivament els territoris de més enllà del Llobregat que havia rebut en herència, però l’any següent moria la seva muller, Elisabet, amb qui havia tingut quatre fills. No trigà gaire a casar-se de nou amb Banca, una dama de llinatge desconegut, com ignorades són també les causes que dugueren a Ramon Berenguer a repudiar-la al cap de pocs mesos.

Les col·lisions familiars, especialment entre àvia i nét, es reprengueren amb molta força arran del tercer matrimoni de Ramon Berenguer, aquest cop amb Almodis de la Marca, el 1052. Almodis, dona de caràcter absorbent i ambiciós, exigia donacions que el seu marit no podia satisfer a causa, principalment, del condomini que conservava la seva àvia Ermessenda. Les relacions es tibaren fins al punt que Ermessenda, usant les seves poderoses influències en el terreny eclesiàstic, aconseguí del papa l’excomunió del seu nét i la seva muller.

El comte Ramon Berenguer I, amb el seu talent , anà imposant la seva autoritat d’una manera progressiva i sàvia. El comte va decidir negociar amb l’àvia i aconseguí la renúncia d’Ermessenda a tots els seus drets, a canvi d’una quantitat simbòlica de mil unces d’or. L’any 1057 l’anciana comtessa, finalment, cansada per l’edat, obtingué que fossin aixecades les excomunions que pesaven sobre el seu nét Ramon Berenguer i la seva muller Almodis, i es retirà als dominis de Besora. En fer testament, quedà ben palesa la seva brillant posició econòmica i la seva vinculació amb l’Església: deixa gran part de la seva fortuna a establiments religiosos, sense oblidar Sant Pere de Roma.

Ermessenda morí el primer dia de març de 1058 al castell de Sant Quirze de Besora. Tenia uns vuitanta-vuit anys i amb ella desapareixia tot vestigi de les velles disputes. Tenia uns vuitanta-vuit anys. Les terres gironines foren restituïdes plenament a la sobirania del comte de Barcelona. Fou enterrada a la catedral de Girona.

A la darreria del segle XIV, per ordre de Pere III, el sepulcre romànic de la comtessa Ermessenda, juntament amb la del seu besnét Ramon Berenguer II, foren traslladats des del pòrtic de la seu gironina a l’interior de la nau gòtica, a costat i costat de l’altar major. Pere III també féu esculpir dos magnífics sepulcres gòtics, obre de l’artista Guillem Morei.

L’any 1982 en motiu de la commemoració del 900 aniversari de la mort del comte Ramon Berenguer foren oberts els dos sepulcres gòtics per procedir-ne a la restauració. A l’interior aparegueren els sarcòfags romànics originals, a la cara frontal dels quals es distingien una sèrie de pals daurats i vermells alternats, pintats de dalt a baix. Es tractaria, doncs, de l’evidència més antiga coneguda fins avui del senyal del casal de Barcelona que, amb els anys, esdevindria bandera catalana.

Ermessenda de Carcassona (primera part)

L’any 972, els comtes de Carcassona Roger I i Adelaida, tingueren una criatura que anomenaren Ermessenda. L’any 993 aquesta jove de disset anys i d’una remarcable bellesa (com ens fan saber algunes cròniques) es casà amb Ramon Borrell de Barcelona. Llavors Ramon Borrell era un noi d’uns vint-i-cinc anys que feia poc havia heretat el comtat de Barcelona i Urgell degut a la mort del seu pare Borrell II. El seu germà petit, Ermengol, li va correspondre el comtat d’Urgell. Seguint les normes visigòtiques, Ramon Borell va regalar la desena part dels seus béns a Ermessenda en el moment de les noces. Doncs, en un inici el dot era cosa d’homes, és a partir del segle XIII quan passaran a ser les mullers qui aporten el dot al matrimoni.

Ermessenda es convertí ben aviat en una bona col·laboradora del comte, molt especialment en els afers públics. Les continues i devastadores incursions sarraïnes van fer que, a partir de l’any 1200,  en el territori es visqués un període d’inquietud i amenaces constants. Amb la victòria catalana d’Albesa Ramon Borrell va aprofitar per signar unes paus amb el califa de Còrdova. Ermessenda va posar tota la seva obstinació en reconstruir Barcelona i bona part de tot el territori desprès del pas d’al-Mansur.

L’any 1006, restablerta una calma relativa, nasqué el primer i únic fill de la parella; Berenguer Ramon. Però la pau va durar poc. L’any 1010 Ramon Borrell va reunir un exèrcit de 9.000 homes (contingent força nombrós per l’època) juntament amb el seu germà Ermengol d’Urgell i altres nobles per lluitar contra Suleiman, aliat de castellans i barbarescos, els quals venceren de forma rotunda. En una segona batalla els catalans entraren a Còrdova i saquejaren la ciutat abans d’emprendre el camí de tornada. El cop fou molt dur pel món islàmic. Per altra banda el prestigi dels catalans es va veure a l’alça malgrat el cost d’aquestes guerres que s’emprotaren un terç dels expedicionaris, entre ells el germà del comte de Barcelona, Ermengol d’Urgell.

Desprès de la guerra tocava la tasca de reconstrucció i repoblació del país i l’aparició en joc d’Ermessenda qui, de la mateixa manera que va fer anteriorment, va ficar-se al capdavant d’aquesta empresa. El 1015 Ermessenda va promoure, juntament amb el seu germà Pere, bisbe de Girona, una catedral en aquesta ciutat, en el mateix lloc que en aquell moment ocupava l’antic temple romà. Aquell mateix any Ermessenda va acompanyar al seu espòs en una expedició militar a les terres frontereres del Segre i de l’Ebre i a l’any següent la trobem a la cort d’al-Mundir a Saragossa. L’any 1017 Ramon Borell organitzà una nova campanya a Andalusia, menor que l’anterior, de la qual ja no tornaria. Va morir malalt el 1018.

El testament establia que el comtat de Barcelona corresponia al seu fill Berenguer Ramon i de la seva muller Ermessenda mentre aquesta visqués.  Per la minoria d’Edat del seu fill, la comtessa es veié obligada a assumir el govern  del comtat de Barcelona. La comtessa es mostrà molt hàbil i capaç en aquestes noves tasques. S’envoltà dels consellers més savis i prudents del moment com el seu germà Pere bisbe de Girona, el famós Oliva, abat de Ripoll, Cuixà i bisbe de Vic, el jurista Ponç Bonfill, el fidel conseller Gombau Besora i altres seguidors incondicionals. Aprofitant la mort del comte Borrell Hug I, comte d’Empúries, va intentar recuperar Ullastret que s’havia venut en vida del comte. No obstant això Ermessenda va defensar amb èxit i gran caràcter les seves possessions.

El 1021, quan només tenia 15 anys, Berenguer Ramon es casà amb Sança, filla del comte castellà Sanç Garcia. La nova situació havia de ser motiu de tensions amb Ermessenda, ja que el nou comte associà la seva muller al govern, encara que es mantingué el testament de Borrell on s’estipulava el domini d’Ermessenda mentre visqués. La comtessa mare va seguir signant els documents oficial però, a partir de 1023, el nom de Berenguer Ramon I ja precedia el d’Ermessenda. Aquell mateix any nasqué el primer fill de la jove parella comtal, el futur Ramon Berenguer I. No obstant això, desprès de la mort d’un segon fill, Sança de castellà morí i el comte fill d’Ermessenda es quedà vidu. Berenguer Ramon es tornarà a casar el 1027 amb Guisla de Balsareny, la neboda de Gombau de Besora, el fidel conseller d’Ermessenda a la cort comtal. Les tensions es van calmar a la cort, però no eternament…

(segueix a la II part)

12 d’octubre i el descobriment de l’indígena

ublicat 

A les 10 de la nit del 11 d’octubre de 1942 Colom va demanar dos testimonis entre la seva tripulació per confirmar l’avistament d’una llum a l’horitzó. Si es confirmava, aquella llum indicaria que havien arribant a terra ferma. Un d’aquests testimonis assegurava que l’havia vist, mentre l’altre ho negava. És molt possible que es tractés d’una canoa d’indis que pescaven, però això ells encara no ho sabien. Colom tenia molt interès en trobar terra, calia ser el primer doncs qui ho fes obtenia 10.000 Maravedís anuals per vida pagats per la mateixa Corona. Si això no fos suficient, a més a més, el pioner en descobrir terra es convertiria automàticament en Virrei i Governador General dels nous territoris. Colom vol creure que ha vist una llumeta a l’horitzó. Si hi ha llum vol dir que hi ha terra, si ha estat el primer en adonar-se es queda amb el premi. El famós descobridor deixarà per escrit aquest fet al seu diari de navegació en dia 11 d’octubre. L’endemà ja no serà una llum sinó la terra ferma el que el mariner Rodrigo de Triana veurà des de la coberta de la Pinta. Eren les dues de la matinada del dia 12 d’octubre.

Colom desembarcarà en una petita illa de les Bahames anomenada Guanahani on s’hi trobarà els indis taino i els indis carib de la ètnia arawak.L’almirall pensa que està en un arxipèlags d’Àsia i no pas a un nou continent. Un cop localitzada la costa el seu objectiu és descobrir on està Cipango (el que avui diriem que és el Japó)  per orientar-se cap a Xina i obrir així una nova ruta comercial. Cristòfor Colom batejarà l’illa de Guanahani com a illa de San Salvador i seguidament iniciaria un recorregut de descobriment de petites illes que automàticament seran reanomenades: Fernadina, Isabela, Sta. Maria Concepcion… Molt aviat trobem una  primera descripció per escrit de la gent que habita aquelles terres, segons el mateix almirall al seu diari: “ No son tan oscuros como los africanos pero tampoco tan claros como los canários(…) me recuerdan el cabello de los indios al pelo de la cola de un caballo”.  Quan intenta descriure l’actitud dels indis utilitza la paraula “Mansos” (adjectiu més adient pels animals que no pas per les persones) i afegeix: “Ellos no traen armas ni las conocen porqué les mostravan espadas, las cogian por el filo y se cortavan con ignorancia.” Alguns dies més tard Colom té una frase definitiva: “Los indios parecen buenos para mandarles y hacer trabajar.”

Les primeres notícies, directes del mateix Colom, ens parlen d’homes i dones despullats, pacífics i innocents. El Papa Alexandre VI afirmarà en una bula la concessió de totes aquelles terres i les persones que hi habitaven per als Reis Catòlics perquè “Creían en un Dios creador y parecían aptos para la conversion al catolicismo”. No obstant aquestes apreciacions sobre els mansos indígenes no van durar gaire. Aviat els exploradors i conqueridors van dividir en dos grups als habitants del nou món, els indígenes “buenos” i els “malos”. Això si,  tots eren bàrbars i molts, propensos als vicis, sobretot el del canibalisme (quan algunes tribus indígenes pensaven que els espanyols eren els caníbals).  El debat sobre “naturalesa dels indis” s’estendrà i es popularitzà;  Juan Ginés de Sepúlveda  sostenia que era lícit dominar als indígenes utilitzant les armes i la violència perquè  es tractava de bàrbars i, per tant, estaven educats en el vici, mentre que Las Casas sostenia que no ho eren, ni per la seva conducta, ni per la seva moral. Per això condemnava “tan terribles mortandades de ciertos españoles”

Cal precisar que els viatges de Colom no només tenien un transfons de croada religiosa sinó que també hi havia una motivació econòmica. És en aquest aspecte que s’explica la gran decepció de Colom al comprovar la gent de la terra és molt pobre, amb prou feina els cacics tenen algun que altre objecte d’or. Tampoc no troben espècies per comprar (com si que ho feien a Orient), ni els indis arriben a ser prou bons per vendre’ls com esclaus “a causa del cambio contrario de tierra, aire y comidas”. Calia cercar una font d’ingressos. Aquesta no es va trobar fins que els espanyols colonitzessin les noves terres i n’explotessin  les immenses mines de plata i, sobretot, la gran quantitat d’homes enquadrats en societats organitzades que podien posar-se a treballar de forma forçosa de forma molt més econòmica que els miners europeus. Per aquests treballs abans es requeria el sotmetiment (o conversió)  dels indígenes.

Quan els altres pobles europeus van decidir instal·lar-se al Carib per desenvolupar les primeres economies de plantació, van utilitzar la mateixa retòrica que els espanyols. Hi havia autèntics discursos sobre el canibalisme, la barbàrie i la maldat natural dels indígenes que justificava els assetjaments dels natius fins que la mort, sobretot per les malalties aplicades sobre una població en guerra, sobreexplotació, infanticidis, suïcidis col·lectius, (el que es va anomenar el “desgano vital”) etc.  Els indígenes es van convertir en un petit grup residual i marginat.

És a partir de l’època dels descobriments geogràfics (no només la descoberta americana, sinó també les anteriors asiàtica i africana) quan es multipliquen les representacions del món caracteritzades per la diversitat de la flora, la fauna i ara també d’éssers humans. Europa esdevindrà blanca, l’Àfrica serà negra, a Amèrica es barrejaran els indis de pell rogenca amb els negres africans mentre que Àsia seran els exòtics per excel·lència. Tal com diu l’historiador Josep Fontana:

“Tots els homes es defineixen a sí mateixos mirant-se al mirall dels “altres”, per diferenciar-se d’ells. (…) La nova forma de pensar-se a sí mateixos els europeus naixia d’una consciencia que ja no tenia res a veure amb la religió, sinó que es basava en veure’s superiors moral i intel·lectualment. (..)Eren uns termes nous basats en la naturalesa inferior dels no-europeus, un mirall de doble cara. En una de les cares es veuen les diferencies de raça i mostra al rostre del ‘salvatge’; a l’altre, fonamentada en una visió eurocèntrica de la història, es veu el ‘primitiu’. Del primer va sorgir el genocidi i l’esclavatge; del segon l’imperialisme. ”

I és que hem de pensar que els indígenes mai han estat indígenes fins que algú va dir que ho eren.

Representació de les “quatre parts del món”