Amb el segon casament del fill d’Ermessenda, Berenguer Ramon, amb Guisla de Balsareny (recordem que era la neboda de Gombau de Besora, conseller fidel d’Ermessenda) la comtessa mare tornava a tenir la paella pel mànec. Aquells anys foren d’harmonia i estabilitat. Les relacions amb l’Església foren excel·lents i es contactes amb els altres comtats catalans molt cordials. La tasca repobladora fou abundant i els xocs amb els sarraïns van disminuir a excepció de les incursions catalanes a les fronteres de la Segarra i l’Anoia. . Govern que segurament va ser dirigit per Ermessenda que a Berenguer Ramon, qui era descrit com un comte pacífic i poc inclinat al fet de les armes.
L’any 1035 moria al palau de Barcelona el fill d’Ermessenda, el comte Berenguer Ramon I, que passaria a la història amb el sobrenom “del Corbat”, molt probablement per un defecte físic o una malaltia degenerativa. El testament deixà exposada una divisió dels dominis del comtat de Barcelona, on atribuïa al seu fill primogènit, Ramon Berenguer, l’extingit comtat de Girona i la part del de Barcelona situada a l’esquerra del Llobregat. El segon fill del primer matrimoni, Sanç de Berenguer, assumí el control de les terres esteses entre el Llobregat i les terres sarraïnes. El tercer fill, Guillem Berenguer, nascut en el matrimoni amb Guisla de Balsareny, heretà el vell comtat d’Osona, que havia de governar conjuntament amb la seva mare mentre aquesta no tornés a casar-se. Un quart fill, Bernat Berenguer, no havia estat esmentat en el testament per la simple raó que encara no havia nascut a la mort del pare.
Aquest testament resultava poc afortunat. De tota manera, era també inútil, ja que prevalia el testament anterior del comte Ramon Borrell, espòs d’Ermessenda i avi dels hereus, i calia respectar el condomini vitalici establert, per a la totalitat del patrimoni, a favor de la comtessa Ermessenda, viva i encara plena d’energia el 1035, quan ja sobrepassava els seixanta anys.
Com que els fills de Berenguer Ramon encara eren uns infants, fou l’avia Ermessenda qui exercí el govern efectiu del comtat de Barcelona, amb la cooperació estreta de les mateixes personalitats que en l’època anterior (el seu germà i bisbe Pere de Girona, Oliva, Ponç Bofill, Gombau Besora…).
El 14 de novembre de 1039, tot just arribat a la pubertat, Ramon Berenguer I es casà a Sant Cugat amb Elisabet, néta, probablement, del comte Ramon I de Narbona. A partir d’aleshores, Ramon Berenguer anà assumint el govern efectiu dels territoris que havia rebut en herència. Ermessenda no es va quedar quieta i ràpidament van sorgir les friccions, acostumada a manar gairebé sola. Ara el nét volia prescindir de la seva tutela i potser, fins i tot, discutir els seus drets inqüestionables.
La situació de Ramon Berenguer millorà el 1049, quan el seu germà Sanç Berenguer li traspassà definitivament els territoris de més enllà del Llobregat que havia rebut en herència, però l’any següent moria la seva muller, Elisabet, amb qui havia tingut quatre fills. No trigà gaire a casar-se de nou amb Banca, una dama de llinatge desconegut, com ignorades són també les causes que dugueren a Ramon Berenguer a repudiar-la al cap de pocs mesos.
Les col·lisions familiars, especialment entre àvia i nét, es reprengueren amb molta força arran del tercer matrimoni de Ramon Berenguer, aquest cop amb Almodis de la Marca, el 1052. Almodis, dona de caràcter absorbent i ambiciós, exigia donacions que el seu marit no podia satisfer a causa, principalment, del condomini que conservava la seva àvia Ermessenda. Les relacions es tibaren fins al punt que Ermessenda, usant les seves poderoses influències en el terreny eclesiàstic, aconseguí del papa l’excomunió del seu nét i la seva muller.
El comte Ramon Berenguer I, amb el seu talent , anà imposant la seva autoritat d’una manera progressiva i sàvia. El comte va decidir negociar amb l’àvia i aconseguí la renúncia d’Ermessenda a tots els seus drets, a canvi d’una quantitat simbòlica de mil unces d’or. L’any 1057 l’anciana comtessa, finalment, cansada per l’edat, obtingué que fossin aixecades les excomunions que pesaven sobre el seu nét Ramon Berenguer i la seva muller Almodis, i es retirà als dominis de Besora. En fer testament, quedà ben palesa la seva brillant posició econòmica i la seva vinculació amb l’Església: deixa gran part de la seva fortuna a establiments religiosos, sense oblidar Sant Pere de Roma.
Ermessenda morí el primer dia de març de 1058 al castell de Sant Quirze de Besora. Tenia uns vuitanta-vuit anys i amb ella desapareixia tot vestigi de les velles disputes. Tenia uns vuitanta-vuit anys. Les terres gironines foren restituïdes plenament a la sobirania del comte de Barcelona. Fou enterrada a la catedral de Girona.
A la darreria del segle XIV, per ordre de Pere III, el sepulcre romànic de la comtessa Ermessenda, juntament amb la del seu besnét Ramon Berenguer II, foren traslladats des del pòrtic de la seu gironina a l’interior de la nau gòtica, a costat i costat de l’altar major. Pere III també féu esculpir dos magnífics sepulcres gòtics, obre de l’artista Guillem Morei.
L’any 1982 en motiu de la commemoració del 900 aniversari de la mort del comte Ramon Berenguer foren oberts els dos sepulcres gòtics per procedir-ne a la restauració. A l’interior aparegueren els sarcòfags romànics originals, a la cara frontal dels quals es distingien una sèrie de pals daurats i vermells alternats, pintats de dalt a baix. Es tractaria, doncs, de l’evidència més antiga coneguda fins avui del senyal del casal de Barcelona que, amb els anys, esdevindria bandera catalana.
3 c